CUERPO MÍSTICO
< PROGRAMACIÓ < JUNY
|
COREOGRAFIA I DRAMATÚRGIA:
Celia Espadas INTERPRETACIÓ: Lucía Flores, Tomeu Quetglas, David Santana, Esther Solé, Mireia Torres MÚSICA: Saül Vega DURADA 35 min. + Col·loqui post funció PREU Carnet ORACLES - 14€ Públic General - 16€ 25% de descompte comprant l´entrada Online (12€) HORARIS Dissabte 25 a les 19.30 hi Diumenge 26 a les 18 h La taquilla obre una hora abans que comenci el concert. |
SINOPSI
"El cos ha deixat de ser cos per ser imatge d'un cos. Un cos estàtic, formal, pur, net i ters. Un cos buit, oblidat d'experiències i de la memòria, perquè deixen empremta. No volem el pas del temps , ni cicatrius, ni arrugues, ni un grams de més, ni gravetat... No volem vida. El cos davant de la vida. El cos com a façana del no-res, com a hostal per a un altre cossos. Cossos amb cossos. Cossos per ser aprovades, per ser consumides. El nostre cos com a objecte. Com a falsa aparença, com a engany. Les mentides del cos. Ens privem, ens culpem, ens obliguem en un enganyós “cuidar” el nostre cos. Ho estem oblidant, ens estem oblidant-ne. Tot i això, el cos ha estat sempre plasmat en l'art com a excusa representativa de l'emoció, de la sensibilitat. Des dels meus orígens, he tingut molt a prop la creació escultòrica. M'encantava observar com d'un simple filferro després donaria lloc a un cos. Amb paciència, amb temps i insistència. Fang sobre fang. Matèria abstracta que resultava acabar en forma. Al cos. Un cos que evoca sense parlar, sense moure's. Un cos que expressa sense pretendre, que evoca sense mentir. Aquesta creació coreogràfica vol parlar d'aquesta dualitat de cossos. El cos social, o publicitari, davant del cos escultòric, o artístic. Parla de la dicòtoma entre forma i expressió, entre contingut i contenidor."
"El cos ha deixat de ser cos per ser imatge d'un cos. Un cos estàtic, formal, pur, net i ters. Un cos buit, oblidat d'experiències i de la memòria, perquè deixen empremta. No volem el pas del temps , ni cicatrius, ni arrugues, ni un grams de més, ni gravetat... No volem vida. El cos davant de la vida. El cos com a façana del no-res, com a hostal per a un altre cossos. Cossos amb cossos. Cossos per ser aprovades, per ser consumides. El nostre cos com a objecte. Com a falsa aparença, com a engany. Les mentides del cos. Ens privem, ens culpem, ens obliguem en un enganyós “cuidar” el nostre cos. Ho estem oblidant, ens estem oblidant-ne. Tot i això, el cos ha estat sempre plasmat en l'art com a excusa representativa de l'emoció, de la sensibilitat. Des dels meus orígens, he tingut molt a prop la creació escultòrica. M'encantava observar com d'un simple filferro després donaria lloc a un cos. Amb paciència, amb temps i insistència. Fang sobre fang. Matèria abstracta que resultava acabar en forma. Al cos. Un cos que evoca sense parlar, sense moure's. Un cos que expressa sense pretendre, que evoca sense mentir. Aquesta creació coreogràfica vol parlar d'aquesta dualitat de cossos. El cos social, o publicitari, davant del cos escultòric, o artístic. Parla de la dicòtoma entre forma i expressió, entre contingut i contenidor."
