ÍCARO

SINOPSI
Si el Butoh és una dansa destinada a la foscor, l'obra ÍCARO prova de cercar una reapropiació cultural de la dansa butoh vista des de l'òptica i l'asceci espiritual d'Occident a partir d'un mite clàssic encara viu en la memòria artística universal.
ÍCARO ens parla del preu a pagar per voler anar més enllà dels límits i escapar del sistema establert (laberint del Minotaure) per anar a la recerca de l'èxit (el sol com a símbol de la llibertat). És una reflexió sobre els models de pensament i èxit social (gàbies) que ens imposa una societat que creix en una era informàtica i digital on allò virtual es torna real, i on les cadenes o laberints són les pròpies imatges o representacions de sistema, com facebook o instagram.
El laberint actual fabrica ocells obedients en gàbies virtuals, autòmats inconscients envoltats de mediocritat i tedi; busquen l'èxit que els esclavitzarà i accentua aquest desig fins a provocar el col·lapse de l'individu. Paradoxalment, en aquest mal de l'èxit, hi ha també el despertar possible en la caiguda. Cada civilització s'haurà d'enfrontar al seu propi Minotaure.

ÍCARO

FITXA ARTÍSTICA
Idea Original: ORLAND VERDÚ, Direcció/Dansa: ORLAND VERDÚ, Llums: KAUE OLIVEIRA, Foto: JUSTIN P BROWN, Vídeo: MICHAEL REALIN.

Basada en el mite del clàssic d'Ícar, aquesta peça de dansa Butoh reinterpreta la història grega per posar-la en un context contemporani a través de l'obra filosòfica de Byung-Chul Han (La Societat del Cansanci i L'agonia d'Eros). La posada en escena explora la dicotomia entre el desig de llibertat (el vol) i la nova forma d'esclavitud igualitària que ha elaborat el postcapitalisme, en la qual l'individu s'acaba convertint en amo i esclau de si mateix.

L'obra va ser estrenada amb èxit en el Festival de Butoh Ibèric ALMA NEGRA de Barcelona 2018, destacant el treball corporal de l'artista, la seva precisió i visceralitat.